El Romanticisme va començar cap al final del segle XVIII i va durar fins a mitjans del segle XIX, va ser l’última actitud comuna davant la vida que va adoptar Europa. Va començar a Alemanya como una reacció en contra de la importància que la Il.lustració donava a la raó.
Els nous lemes ara eren el sentiment, la imaginació, l’experiència i l’enyor.
Els romàntics van desenvolupar la llibertat de la Il.lustració fins a conventir-la en un desenfrenat culte al propi ego, que va acavar provocant una exaltació del geni artístic.
Hi ha molts punts en comú entre el Renaiximent i el Romanticisme, la importància que totos dos donaven a l’art i al significat que tenia per a l’home. Els romàntics creien que només l’art ens por apropar a les coses inefables, alguns van a comparar a l’artista amb Déu.
L’enyor de les coses llunyanes i inaccesibles va ser característic dels romàntics. Es van interessar per tot el que anomenem «cantó fosc de la vida», les coses enigmàtiques, sòrdides i misterioses.
Va ser un fenomen urbà amb mentalitat antiburgesa, que reivindicava un renaiximent de l’antiga consciència còsmica, es veia la natura como un tot.
El filòsof romàntic més destacat va ser Schelling (1775-1854) va voler eliminar les diferències entre l’esperit i la matèria, va dir que totes les coses de la natura son l’expressió d’un Déu absolut o esperit universal. Va veure un esperit universal a la natura però també el va veure a la consciència de l’home. L’esperit universal , doncs, es pot buscar a la natura i a la nostra consciència.
Uun altre autor Novalis va dir que el camí misteriós és a l’interior, l’home porta l’univers a dins, i que la millor manera d’apropar-se al misterio del món és entrar dins un mateix.
Per a molts romàntics la filosofia, l’estudi de la natura i la poesia formaven una unitat superior.
El romaticisme va ajudar a reforçar el sentiment d’identitat nacional. Es habitual distinguir dues formes de Romanticisme: El Universal que fa referència als romàntics que es preocupaven de la natura, l’ànima universal i el geni artístic, i el Romanticisme Nacional que es va interessar per la història del poble, la llengua del poble i la cultura del poble.
Els filòsofs del Romanticisme van veure l’esperit universal como un «jo» que, en un estat més o menys oníric, creava totes les coses del món.
En aquest capítol Sofia i Alberto saben perfectament que viuen en un llibre que el pare de Hilde li està escrivint a està última com a regal d’aniversari, i tots dos planegen escapar-se del llibre i seguir el seu propi camí, per a això han d’aconseguir parlar amb Hilde i demanar-li a la xica que es rebel·le contra el seu propi pare.
Saben que no són més que ombres de l’ànima del Major i no és fàcil alliberar-se del seu mestre, per a això fa falta astúcia i habilitat, per a això necessiten influir en Hilde.
Els personatges de la història (Alberto i Sofia) creuen que els usen per a l’entreteniment d’un aniversari, però també obrin la possibilitat que hi haja un escriptor totalment diferent que estiga escrivint una història sobre el Major que al mateix temps està escrivint un llibre per a la seua filla Hilde, i d’aqueixa manera aqueix escriptor seria per a ells un Déu ocult.
Sort que encara queden filòsofs per explicar…. perquè sinó aquests personatges s’esvairien.
El Rincón de Federiko 